Tanmateix, aquestes són ben presents en l'obra de Varela, com deixa de manifest en alguns dels seus quadres, alguns d'ells provatures que no van tindre més desenvolupament. Així, destacaria el retrat d'Isolda Esplà en solitari, que em mou a pensar en un retrat de Modigliani, per la centralitat de la figura humana i el rostre ovalat, la disposició de les mans, tot i la figura vestida de negre i amb un fons daurat, gairebé una icona grega.
També podem contemplar uns paisatges que ens recorden les composicions de Cézanne en L'Estache, amb uns arbres sinuosos, l'enquadrament tancat, sense horitzó, la qualitat pictòrica on abunden els colors pastís, liles i roses, fins i tot la presència majestuosament paral·lelepipèdica del penyal d'Ifac. Una semblança amb totes les salvetats imaginables, doncs el pintor alacantí mai arriba a assolir la maestria compositiva del pintor francés.
Per altra banda, també podem comprovar la seua coneixença de les tendències de l'avantguarda de la primera meitat de segle XX, les provatures que en fa, en concret, del llenguatge cubista i també del fauvisme -encara que aquest no està present en la mostra del MUBAG-. Veiem ací una composició pretesament cubista a partir de l'acumulació de llibres, uns elements que afavoreixen el tractament geomètric de la composició, però que no arriba a copsar el sentit del llenguatge inaugurat per Picasso o Juan Gris, de descomposició de la figura tridimensional en plans geomètrics i recomposició de la mateixa sobre el llenç.
Un bodegó amb estovalles a quadres ens recorda un altre amb motiu semblant de Juan Gris conservat en el veí Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA) de la comparació amb el qual, l'artista alacantí ix inevitablement perdent. En definitiva, una línia d'investigació esgotada i de poca volada en la producció valeriana.
Potser les pintures més destacades de l'alacantí són les que representen l'espai urbà de la ciutat d'Alacant, sobretot aquelles fetes del i des del barri de Santa Creu, amb l'amuntegament de cases i teulades i amb el teló de fons del Benacantil. No obstant això, el contrast amb un quadre del mateix motiu realitzat per Gaston Castelló resulta aclaparador, pel tamany i la composició d'aques últim.
Emilio Varela assoleix un estil propi en la paleta de colors apagats, propis del llum tamisat del capvespre, l'austeritat de la composició reduint-la als elements indispensables i renunciat al detall, i la temàtica paisatgística idealitzada -tant urbana com rural- o els retrats centrats en copsar l'ànima del retratat a partir del rostre, sense para atenció a altres elements superflus.
