La vespra s’havia corregut la veu entre el veïnat que, aquell matí, el mercat seria ple de fruites i hortalisses. Les dones s’afanyaven per arribar les primeres, no fos que les mercaderies s’acabaren aviat. Ja feia més d’una setmana que les viandes fresques escassejaven. Toneta acompanyà sa mare abillada amb el davantal que li havia cosit l’àvia Consol. Tot i que li venia gran -”...creixes molt ràpid; ja estàs feta una fadrina...”, repetia, consirosa, l'àvia-, tenia l’avantatge de comptar amb una escarsella enorme on podia amagar mil i una andròmines. Allà duia sempre el llibre d’aventures que tant li agradava i que son pare li regalà abans de marxar cap al front. Del coll, penjant d’un cordellet, una vareta de sarment secallós que feia servir per mantenir les dents serrades i no mossegar-se la llengua quan queien les bombes.
Mare i filla arribaren al mercat cap a les deu del matí. Estigueren rondant una bona estona, buscant el millor preu i la cua més curta. Al final es decidiren per un manoll de penques, quatre carxofes i una carabassa; també compraren un cartutxet de cireres i un grapat de nespres. La mare envià Toneta cap a casa amb la compra mentre ella es quedava per mirar de trobar algun peix de badia, unes rascasses i unes galeres, per fer un caldo, o unes sardines de bóta, ja veuria. Així doncs, la xiqueta tornà a casa, deixà tot allò que duia a la cuina i baixà per a jugar amb les amigues a la replaceta que hi havia al davant de la societat cultural on l’avi Enric, ara retirat, feia d’encarregat.
Al poc de temps, un brunzir creixent, com d’abellots enrabiats, o com el bram del macareu en el riu Severn -l'avi li'n parlà, de quan hi anava per la temporada del bacallà-, omplí l’aire i, a l'instant, les alarmes antiaèries començaren a sonar. No tingué temps a penes d’arreplegar les nines que havia baixat per jugar i arribà a l’entrada del refugi just quan les primeres bombes començaren a esclatar uns carrers més enllà, cap al mercat, on hi era la mare. Baixà precipitadament les escales. El cau estava ataquinat de gent i s’acomodà com va poder en el més profund de la primera cambra, just a sota d’un cresol. Malgrat les sotragades esmorteïdes que feien titil·lar la flama de l’espelma, Toneta s’entestà a no deixar-se endur per la por, i a aguantar-se les llàgrimes, tal com li havia ensenyat la mare. Mossegà la vareta de sarment i tragué el llibre del pare. Llegia i tornava a llegir, una línia i la següent, i una altra vegada la primera, com si fos una pregària salvífica.
Al seu costat, una dona molt astorada, amb posat neguitós, escodrinyava el sostre de formigó, sense parlar, com si volgués travessar-lo amb la mirada, atenta a qualsevol soroll que vingués de fora. Al cap d'un moment, la flama es redreçà, i un rengle de fum negre s’enlairà ben dret cap amunt. Tanmateix, ningú no gosava menejar-s'hi. Hi romandrien encara una bona estona fins que algú vingués a dir-los que en podien eixir.
Toneta reprengué la lectura, ara però, pausada, delitosa i, aleshores, com si hagués estat engolida per arenes movedisses o com si s'enfonsés pam a pam en una bassa d'aigua tèbia, la guerra s’esvaí, si més no aquella que s’havia endut el pare. I així, durant un temps indefinit, Toneta s’endinsà en les entranyes del volcà Snaefelsjokull, navegà per mars subterranis al damunt d’un rai esquifit, albirà mastodonts, ictiosaures i altres criatures monstruoses, s’abocà a avencs insondables… S’estava bé allà, arrupida al raconet de la cambra, amb el llibre del pare a les mans, sana i estàlvia...
“Au, va! Ja ha passat! Torna a casa, Toneta! T’estaran buscant!”. Toneta tancà el llibre amb molta cura, com si tingués por d’escapçar un món subtil, el guardà delicadament a la butxaca del davantal i tornà a casa.
