Passat dijous es va presentar en la biblioteca municipal el llibre de Vicent Baydal Els valencians, des de quan són valencians?, una recerca històrica que intenta fer llum sobre la construcció de la identitat col·lectiva valenciana.
L'autor va descartar una identitat fonamentada en la presència musulmana ja que, encara que aquesta comunitat va conviure amb la societat cristiana de l'època, mai es va produir una veritable integració més enllà de les inqüestionables interferències entre dues comunitats que comparteixen un mateix territori durant un temps prolongat. Aquesta manca d'integració queda demostrada pel fet que, en el moment que es decidí l'expulsió dels moriscos, entre 1609-1614, aquesta es va dur a terme en un temps rècord i amb una eficàcia absoluta, fet que demostra com les diferències estaven ben marcades i eren conegudes per les autoritats.
L'autor destacà la tasca repobladora dels reis de la Corona d'Aragó, amb súbidts aragonesos que s'ubicaren principalment en l'interior de les actuals províncies de València i Castelló i iamb súbdits catalans en la franja costera i en el sud del territori. Ambdós comunitats es regiren per lleis i normes diferenciades: pels Furs d'Aragó, els primers; i pels Furs de València, els segons. Amb el pas del temps, tot el territoria quedaria jurídicament unificat sota la fórmula dels furs valencians.
És precisament aquesta circumstància, la homogeneització institucional encarnada per les Corts estamentals i pel govern de la Generalitat la que subratlla l'autor com a fet crucial que explicaria la constitució d'una identitat col·lectiva valenciana. Tots els súbdits del territori acabarien reconeixent-se com a membres d'una mateixa comunitat pels seus referents institucionals i -apunta l'autor- pel fet que aquesta circumstància els permetera gojar d'un cert benestar.
A la pregunta d'un assistent sobre el paper de la llengua en la configuració d'aquesta identitat, en la línia del que suggerí Joan Fuster en Nosaltres, els valencians, el conferenciant oposà el model català al valencià. El primer, es basà principalment en el fet institucional, en el sentiment de pèrdua d'unes institucions d'autogovern, tal com va establir Vicens-Vives en Notícia de Catalunya, una circumstància que tenia un valor integrador ja que qualsevol ciutadà podia reconèixer-se com a tal. El model valencià, per contra, al basar-se en la llengua com a referent principal -és valencià aquell que parla valencià- exclouria als no valencianoparlants. Esta doble vessant és la que explicaria el diferent caire que la identitat col·lectiva d'uns i altres ha manifestat.
Certament, la importància de les institucions és important en la vertebració dels habitatns d'un país. Ho podem veure ara mateix, com molts ciutadans es reconeixen com a europeus arran de la consolidació i del desenvoupament d'unes institucions europees. Ara bé, se'ns fa difícil pensar en algú tapat amb la bandera europea cantant allò de "Jo sóc europeu, europeu, europeu". Vull dir amb això que, tot i ser important, el marc institucional no és suficient per a configurar una identitat col·lectiva. Falta alguna cosa més, un marc simbòlic que mobilitze emocionalment i, en aquest sentit, la llengua pot jugar un paper rellevant. De fet , així ho demostra el fet que la identitat col·lectiva europea no acabe de reeixir precisament per no comptar amb una llengua comuna. Difícilment els ciutadans podran reconèixer-se com a membres d'una mateixa comunitat si no són capaços de comunicar-se entre ells.
Probablement, doncs, com ocorre en la majoria dels fenòmens socials, la multiplicitat causal és evident i ara queda als investigadors determinar quina d'aquestes causes predomina sobre les altres o de quina manera es reforcen i es conjuminen.
