"El Olivo" ens parla dels llaços ferms que uneixen certes persones amb objectes, racons o records, sobre els quals projecten sentiments i emocions que no troben en les relacions humanes. Llaços més forts inclús que els que solen mantenir-se amb persones de la pròpia família, potser perquè en aquells casos no hi ha riscos de decepció o traïdoria. En el cas que ens ocupa, el iaio de la protagonista entra en un mutisme absolut -pateix Alzheimer- que la seua néta imputa al dol que li provocà la venda que els seus fills van fer de l'olivera que dóna títol a la pel·lícula. La néta intentarà recuperar-lo en va, per guarir el seu iaio, principalment. Si l'avi estava lligat a l'olivera, la néta ho estarà a la figura i el record del seu avi.
Tanmateix, el significant -l'olivera- assoleix significats ben diferents per a cada personatge de la història. Per a l'avi és la unió ancestral amb la terra i els seus avantpassats, "dos mil anys d'història ens contemplen" que diria Napoleó. Per als fills, apàtrides, desarrelats, és un recurs econòmic intercambiable per qualsevol altre. Per a la néta, és el símbol que recorda el seu avi, la seua infantesa al seu costat, i representa la voluntat de retre homenatge a una persona que la va estimar.
Però aquest tema -la pèrdua dels arrels- ja havia sigut tractat pel cine en diferents ocasions i possiblement amb major versemblança i/o potencial poètic. En un primer cop de memòria em vénen al cap "Los limoneros", d'Eran Riklis, en el context del conflicte israelo-palestinià; o algunes de les pel·lícules del realitzador iraní Abbas Kiarostami, com "A través de los olivos"; o, sense eixir de la península Ibèrica, "El cielo gira", de Mercedes Álvarez.
En la pel·lícula d'Iciar Bollaín, dóna la sensació que la realitzadora ha intentat fugir del drama familiar incorporant altres subtrames que alleugereixin la història. Així, la relació de la protagonista amb els altres personatges de la pel·lícula, les anècdotes del viatge o la lluita ecologista són línies de fuga que mitiguen, d'una banda, el drama que subjau, però, d'altra banda, acaben ensorrant la coherència narrativa del discurs per la dispersió que suposa.
Formalment, aquesta deriva temàtica té una correpondència estilística. Els plans inicials en la granja de pollastres o seguint la protagonista en la seua tasca quotidiana recorden la càmera al muscle dels germans Dardenne en "Rosetta". I la cruesa de les imatges de la terra, les pedres i la pols contrasten amb els plans aeris seguint l'itinerari del camió, per exemple, res a veure. Algú podria justificar l'ambivalència dient que així reflexa el conflicte actual fruit de la convivència entre dos mons oposats, una visió del món apegada a la terra, i una altra que no sap ben bé cap a on mirar.
Tot i això, és un film agradable de veure, en el que cadascú podrà trobar un motiu per identificar-s'hi. Un relat coral, de "descamisats" que, després d'haver intentat trobar una solució individual encandilats pels cants de sirena del capitalisme, al final només es tenen a ells mateixos per tal de salvar els mobles, digerir la derrota -tornen d'Alemanya sense l'arbre- i guarir les ferides. Quasi com en les pel·lícules del realitzador marsellés Robert Guédiguian. Un final feliç (?) és el que faltava per tancar el cercle. Bon profit!
Per cert, algunes d'eixes oliveres les podem veure avui en Sant Joan d'Alacant, en el Passeig dels Gegants.
