Germanes

La nostra germana petita

Aquesta setmana han coincidit en la cartelera alacantina dues pel·lícules amb força punts en comú, La nostra germana petita, del consagrat realitzador japonés Hirokazu Kore-eda, i Mustang, òpera prima del director turc Deniz Gamze Ergüven. En ambdós films les protagonistes són grups de germanes, la casa apareix com a espai privilegiat de socialització, l'absència dels progenitors és el desencadenant del conflicte i alguns aspectes formals coincideixen com les escenes que reuneixen a les germanes o la platja com a espai d'alliberament. 

A partir d'ací, cada relat desenvolupa la seua història per camins ben distints. La nostra germana petita conta les vivències de tres germanes que, en el moment d'assistir a la cerimònia de difunts del seu pare, coneixen la seva germanastra petita. En eixe moment, decideixen endur-se-la amb elles i comença la vida en comú de les quatre germanes. L'arribada de la nova germaneta desvetla alguns conflictes que romanien apaivagats -la relació amb un home casat de la germana major recorda la del pare de totes elles amb la mare de la menor; o el fet que la major i la menor hagueren de fer-se càrrec dels seus progenitors en els últims moments i que explica la maduresa de totes dues-. 

Mustang

En Mustang, les cinc germanes viuen juntes a la casa familiar sota la vigilància de l'àvia i un oncle abusador. Les cinc germanes viuen felices mentre són infants, però la situació canvia radicalment a partir del moment en què la major d'elles entra en la pubertat. Des d'eixe moment, les portes es tanquen i es desencadenen una sèrie de fets que desemboquen en situacions tràgiques: el casament no desitjat, el suicidi de la tercera i la fugida de les dos menors. 

Cal destacar el paper de la casa en ambdós films. En el film del realitzador japonés la casa és el refugi on les germanes es reuneixen al voltant de la taula, una casa vella però comfortable. Per això es rebel·len contra la idea de sa mare de desfer-se'n. Per contra, en el film franco-turc, la casa esdevé presó a partir del moment en què l'àvia, i sobretot l'oncle, decideixen acabar amb les llibertats i els jocs infantils i planificar els casaments de les majors. És allí, en les respectives cases, on les germanes es manifesten en tota la seua intimitat, descalces, parlant de vestits o de menjars, de flors i de fruites, prenent el sol o pintant-se els dits... un món de sensualitat i carnalitat vedat als homes.

En tots dos films, les germanes petites són les catalitzadores dels conflictes o de la resolució d'aquestos. Així, en la primera, la presència de la menor impulsa a la germana major a prendre la decisió d'acabar amb una relació enquistada, i en la segona, és la germana petita la que aconsegueix alliberar una de les seues germanes d'un destí funest. En aquest últim cas, la redempció vindrà de la mà de l'antiga mestra de la petita que les acollirà en sa casa, en Estambul.

Kore-eda defineix els personatges des del primer moment amb unes breus pinzellades: el vestit o el pentinat, el gest -mentre les altres germanes caminen descalces per la sorra, la major ho fa amb les sabates posades; la manera de seure amb els peus i els genolls junts, els cabells arreplegats en un monyo-. En el film del realitzador turc només la germana petita té un caràcter ben definit. Curiosament, les dues germanes petites d'ambdós films són aficionades al futbol. Les societats retratades, el rol de les dones en cadascuna d'elles, els paisatges, la ciutat... són altres temes susceptibles d'anàlisi. 

Dos films ben diferents però amb molts punt en comú i d'indefugible visionat. Quedem-nos amb el missatge d'un dels personatges del film japonés qui s'admira i se n'alegra de què, a pesar de la malatia i del dolor, al final de la vida encara ens queden forces per apreciar la bellesa dels cirerers en flor.