 |
| El professor José Álvarez Junco |
El concepte de nació ha anat evolucionant al llarg dels anys. L'origen etimològic del terme és el mot llatí natio, que al seu torn ve de nasci, 'nacer', i els romans l'utilitzaven per referir-se als estrangers nascuts en un determinat territori i que s'agrupaven per natii en diferents barris de Roma. En aquells moments, el terme 'nació' feia referència exclusiva a fenòmens naturals -haver nascut en un territori- o naturalitzats -parlar una mateixa llengua-. Així, aquells que compartien una llengua eren considerats membres de la mateixa 'nació'. Més tard, la professió d'una determinada religió entrà a formar part també del concepte de 'nació' (irlandesos catòlics, anglesos anglicans, alemanys protestants, turcs islamistes...).
Al segle XVI, Jean Bodino introduí un element nou, fent-se ressó de la 'teoria dels climes', segons la qual aquestos determinen el caràcter de les persones. Així, els habitants del nord d'Europa eren laboriosos per culpa o gràcies al fred, que els obligava a tancar-se en casa i a dedicar-se a tasques industrioses, tallers, manufactures... Per contra, els habitants del sud d'Europa o els d'Àfrica eren més aviat mandrosos a causa de la calor que els dificultava el treball en les hores centrals del dia.
Més tard, el Romanticisme va incorporar un nou element al concepte de 'nació', l'ànima nacional, i com aquesta implicava un destí indefugible en el devenir i el caràcter dels habitants d'un determinat territori. No explicaven ben bé en què consistia aquesta ànima, més enllà d'un llistat de tòpics sobre el caràcter de les persones d'aquella nació: melàncolics, proclius a l'especulació, valents... No deixa de ser curiós llegir encara en certs programes musicals que Má vlast, de Smetana, representa l'ànima txeca o que algunes de les obres de Prokofiev o Txaikóvski ho són de l'esperit rus.
A partir de la segona guerra mundial, però, el concepte de 'nació' va patir un canvi paradigmàtic. Després de la difusió de les atrocitats del règim nazi, els teòrics socials es dedicaren a profunditzar en el camp de la 'nació' des de pressuposts diferents. Així, per exemple, Carlton Hayes en Nationalism: a Religion (1960) feia un paral·lelisme entre nacionalisme i religió, subratllant que el primer havia vingut a substituir a la segona en un moment en que aquesta manifestava símptomes de feblesa. El nacionalisme, al seu torn, quedava imbuït del sentiment de transcendència propi de les religions.
Per la seua banda, Karl Deutsch, en una obreta de curta volada, Nationalism and Social Communication (1953, 1966), va, tanmateix, desvetlar un aspecte dels nacionalismes moderns, com a producte de xarxes comunicatives que permetien i promovien el naixement i desenvolupament del sentiment de nació entre els membres que hi participaven. No és casualitat que les protonacions modernes aparegueren en el mateix moment que va nàixer i es va desenvolupar la impremta. Aquesta va permetre la difusió de les idees a un públic més extens. Molta gent que va aprendre a llegir per accedir directament als ensenyaments de la Bíblia en llengües romances va desenvolupar el sentiment de pertànyer a una comunitat a partir de la religió i de la llengua. Un fenòmen estimulat per un capitalisme naixent que necessitava de la configuració d'àrees culturals extenses sobre les quals bastir el seu imperi.
Elie Kadourie en Nationalism (1960) afermà que el nacionalisme era una doctrina inventada en el segle XVIII. En aquest sentit, Ernest Renan ja havia deixat dit en ¿Qué es una nación? (1887) que les nacions se basaven en un 'conjunt d'errors compartits', que la nació es construïa a partir de la voluntat de 'ser' ("sóc català perquè vull ser-ho, punt") que es manifestava a partir d'un plebiscit quotidià, l'afermació comstínua de la identitat elegida. A més a més, destacà com el nacionalisme té un vessant educatiu inexcusable, és un concepte i un sentiment que s'ensenya, i que no és, doncs, natural.
Ernst Gellner en Nations and nationalism (1983) advertí que en les societats tradicionals no hi havia nacions, que aquestes comencen a bastir-se a partir del moment en què l'incipient capitalisme viu la necessitat de construir un mercat nacional per a poder desenvolupar tot el seu potencial. Per altre costat, Benedict Anderson en Imagined Communities: Reflections on the origin and spread of Nationalism (1983) parla de la nació com d'una 'comunitat política imaginada'. Una 'comunitat' va més enllà del que ho fa una ideologia -el socialisme, l'anarquisme- assolint trets característics de les religions, impregna tots els àmbits vitals i promou lligams molt sòlids entre els membres. És, a més a més, política, això és, soberana en les seues decisions. I, finalment, és imaginada, construïda per la voluntat humana de constituir-se com a tal i no obeeix a una naturalesa determinista o a un destí fatal.
 |
| Eric Hobsbawn |
Charles Tilly, pel seu compte, destacà en The formation of National States in Western Europe (1974) com les nacions van aparéixer a partir de monarquies. Per això, el nacionalisme italià va ser tardiu per comparació amb el francés o l'espanyol, per no haver comptat amb un reialme que actuara com a precipitador de l'amalgama nacionalista. D'aquesta circumstància ja se n'adonà Maquiavelo qui , davant l'amenaça francesa i hispana per apropiar-se del territori itàlic, suggerí la idea d'unificar tota Itàlia sota la figura del Papat, en concret de César Borgia.
Finalment, altres autors han destacat altres elements constituents del nacionalisme modern. Així, els lligams entre nació i imperi, el paper de les elits en la configuració de la nació, el nacionalisme banal dels símbols, el mite de les nacions... És destacable, en aquest sentit, el caràcter de farsa que tenen alguns d'aquests mites, com el de la saga d'Osian. En Escòcia, en un moment àlgid del nacionalisme escocés, s'encarregà a un folclorista que investigara el passat del poble escocés per dotar-lo d'una saga llegendària com la que tenien altres pobles circumdants i aquest s'inventà un poema èpic que va fer passar per autèntic. Una vegada descoberta la treta, tanmateix, no va ser arrumbada al femer de la història, com haguera paregut lògic, sinó que, per contra i a falta d'una altra de millor, va ser assolida com el mite originari del poble escocés. Això és fer de la necessitat, virtut i no és un cas aïllat. En Espanya, sense anar més lluny, Menéndez Pelayo va fer alguna cosa semblant omplint amb referències nacionals el Poema del Mio Cid en aquelles parts on resultava il·legible. El professor Álvarez Junco ha escrit una enciclopèdica tesi sobre la construcció de la idea de nació en Espanya en Mater Dolorosa: la idea de España en el siglo XIX (2001).
L'estratègia en el tauler de les relacions internacionals també va jugar el seu paper. En el cas espanyol, en 1640, tant Portugal com Catalunya van voler separar-se del Regne de Castella. La primera ho va aconseguir i la segona, no. Per què? La primera comptava amb un aliat poderós, el Regne Unit, que, intel·ligentment, no va voler incorporar el nou regne a la Corona britànica ni tampoc implantar un règim titella en el nou Estat. En Catalunya, per contra, el potencial aliat, França, va arribar a ser tan contrari o més als interessos dels nacionalistes catalans que la pròpia Castella. Més tard, en el context de les guerres napoleòniques va ocórrer alguna cosa semblant.
En conclusió, les nacions són entitats socioculturals -no naturals-, productes de la modernitat -van aparéixer en un context històric- i obeeixen a realitats interessades -a la voluntat política de ser nació-. No hi ha, però, un procés únic, són realitats canviants, perecederes, encara que amb pretensions d'eternitat. Tanmateix, tot i el caràcter mitològic que les envolta, aquelles que han tingut èxit no deixen de tindre un cert arrelam tangible, com poden ser la llengua o un territori ben delimitat.
Al fil de tot el que hem dit, se'm susciten algunes preguntes encara. La definició d'un 'nosaltres' que subjau a qualsevol nacionalisme exigeix la identificació d'uns 'altres' oposats. És una constant la demonització d'aquests 'altres' per al triomf de la idea de nació? I una altra. Recentment i amb motiu de la idea d'elaborar una Constitució Europea que, entre altres objectius, fóra la carta fonamental d'una renovada identitat europea, copiant la idea de nació i fent-la extensible a una realitat supraestatal, es va parlar i molt dels elements que podien conformar aquesta identitat. L'acord no va ser possible, fonamentlamnet per la fortalesa dels nacionalismes estatals. Tanmateix, Jürgen Habermas, filòsof de l'Escola de Frankfurt, va aportar una idea ben curiosa, la idea de 'patriotisme constitucional', és a dir, la configuració d'una comunitat l'element cohesionador de la qual fos un codi. No va tindre èxit. Per què? Resulta difícil blasmar en un text legal tots eixos elements que hem estat veent anteriorment, l'afany de transcendència, la vinculació sentimental...?
