La joventut, última pel·lícula de Paolo Sorrentino, ha concitat els elogis de bona part de la crítica i també del públic. Tanmateix, jo em permet discrepar. Ja ho vaig fer quan es va exhibir La gran bellesa. En aquella ocasió em semblava un exercici d'esteticisme decadent de curta volada, fregant la pedanteria. Com ara. Són pel·lícules sense tesi o, si més no, sense una tesi clara, apreciable per la majoria del públic en un primer visionat. A pesar d'això, a molta gent els han agradat, bàsicament per les imatges boniques que embolcallen un missatge desencantat, una poma pansida i agra en paper de celofà. En ambdós casos es parla de la decrepitud associada a la vellesa o a una actitud vital que l'anuncia. És el que representa el manierisme en la història de l'Art, una sofisticació formal sense substància que la justifique.
En el cas que ens ocupa, assistim a una desfilada de personatges fracassats, depressius, decebuts de la vida, frustrats per diversos motius i que pal·lien la seva desesperança en un hotel de luxe suís, la seua particular muntanya màgica. Que els diners no donen la felicitat? Que s'ho diguen als pobres vellets d'un barri obrer. "A l'hora de la veritat, tots pateixen", diuen alguns. No ho dubte, però no em fan cap llàstima. Ja voldrien molts una mínima part del que gogen els personatges de La joventut: massatges diaris, jacuzzis d'aigua tèbia i fantasies calentes, passejades per la muntanya acollidora, servicials infermeres... Aquests són alguns dels personatges que hi desfilen: un jove actor que prepara el seu proper personatge com a Hitler i que només és recordat pel seu paper en una pel·lícula de la que renega; la filla del protagonista, frustrada perquè la seua parella l'abandona per una altra dona que és millor que ella al llit; un matrimoni que, dia rere dia, dinen junts sense dir-se ni mu; ¡Maradona! com a paradigma de l'ídol caigut...
Si del que es tractava era de bastir una tesi sobre la vellesa, l'anunciat final de la vida, la rebel·lia davant d'aquest funest destí, podríem recuperar algunes obres mestres que tracten el tema amb una honestedat sincera i amb una profunditat més incisiva, com Muerte en Venecia (Luchino Visconti, 1971), L'àngel blau (Josef von Sternberg, 1930), o més recentment, Nebraska (Alexander Payne, 2013), Amor (Michael Haneke, 2012), Una historia verdadera (David Lynch, 1999), El último concierto (Yaron Zilberman, 2012), Arrugas (Ignacio Ferreras, 2012) sobre una història gràfica de Paco Roca, o fins i tot Up! (Pete Docter, 2009).
Si, a més a més, diguérem que cinematogràficament ofereix un discurs coherent entre forma i fons o, almenys, un relat visualment oposat al contingut que hi subjau per tal de pertorbar l'espectador, com ocorre en els films de David Lynch o Michael Haneke, podríem discutir-ho. Però crec que la intenció del director no és aquesta. D'altra banda, la interpretació de Michael Caine és sens dubte notable, però em sembla excessiva la seva candidatura a diferents premis al millor actor. Es limita durant la majoria de la pel·lícula a fer cara de pal, que va suavitzant a mesura que s'adona que els altres són tan desgraciats o més que ell. Per últim, el cartell que anuncia la pel·lícula és certament trampós, un despullat per darrere de Madalina Diana Ghenea, que mou a pensar en que assistirem a un altre tipus de pel·lícula, més desenfadada. I potser siga això el que realment em dol, com afirma una amiga meua que em coneix molt bé, que m'han donat gat per llebre. Així que, havent arribat a aquesta conclusió, ací us deixe l'escena en qüestió, per a poder gaudir-la tantes voltes com vulguem (fins que els nous inquisidors digitals decidisquen esborrar-la).
