No sé a propòsit de què, l'altre dia em va pegar per pensar-hi, sobre els cementeris. Ací, en aquests països que ja no sé ben bé com anomenar, perquè quan dic els seus noms és com si se m'engreixara la llengua fins a ofegar-me, els fossars es troben apartats, allà als afores de pobles i ciutats, mig amagats darrere de tapials i xiprers. Quina diferència amb les necròpolis franceses o belgues, llocs de memòria, passeigs per a l'esbarjo... Allí, els cementeris es troben a l'abast, integrats dins del paisatge urbà, sovint al darrere de les esglésies, en els pobles xicotets, o constituint grans jardins, com a París, o fins i tot, convertits en autèntics parcs temàtics, com en Normandia.
I per què aquestes diferències? Constatar aquest fet em mou a pensar que té a veure amb la diferent manera d'apropar-se a la mort d'uns pobles i altres. També de la història viscuda per les distintes nacions. Potser pel substrat religiós d'ambdues societats. Així, els pobles que d'alguna manera es senten orgullosos de la seua història, construïda sobre l'esforç, l'osadia i, sovint, la sang i la tinta dels anomenats "herois", no dubten en consacrar panteons a la memòria d'aquests, homes il·lustres per diferents motius, i al record de les seues gestes en els camps de batalla o del pensament.
Ací, per contra, la imatge més colpidora però al mateix temps més representativa de l'esperit nacional -i crec que això val igual per al solar hispànic i per al vergeret valencià-, és la d'aquell quadre de Goya en el que dos tipus s'estaquen mig colgats fins els genolls perquè a cap d'ells se li ocórrega tirar a fugir. Lògicament, la mort que s'esdevinga d'un fet tal no pot ser digna de ser lloada. I la nostra història està plena de fets semblants, de traïcions, d'embossats, de tirar ràpidament mà a la faca, de fosses anònimes a la vora del camí. Res digne de ser recordat, malgrat "Valles o Cruces de los Caïdos", testimonis de la ignomínia.
Sé que no està de moda destacar la singularitat hispànica, que el relat recent és el d'integrar la nostra història dins dels grans cicles que afecten tots els països del nostre entorn i potser siga així, no contradiré jo els erudits que es dediquen a eixos menesters. Però no puc deixar de sentir enveja del que potser només siga una construcció mental pròpia. Tire a faltar una revolució que haguera conformat un poble de ciutadans, orgullosos de ser-ho, féres ferotges a l'hora de defensar els seus drets. Ans al contrari, ho fiem tot a la gràcia divina, al "déu proveïrà", al "viva el rey y muera el mal gobierno".
