9 d'octubre, dia de la Comunitat Valenciana. Diuen les males llengües que este dia commemorem aquell altre en el que les tropes comandades per Jaume I feren entrada en la València musulmana, reconquerint-la per a la Cristiandat, i prenem este fet com l'inici d'una nova entitat política -el Regne de València- i el naixement d'una nova identitat pública -el poble valencià-. Tanmateix, allò passava en el segle XIII, ara fa vora 800 anys. En aquella època, per a molts -cavallers, ciutadans o serfs-, el món es limitava a allò que eren capaços de veure amb els seus ulls. Com a molt, el que eren capaços de récorrer en un o dos dies a cavall. I allò que veien els resultava familiar: la mateixa llengua, costums semblants, normes similars...
Però, ara, ja ben entrat el segle XXI, amb les xarxes socials funcionant a ple rendiment, les identitats i les afinitats es bastixen seguint altres paràmetres ben diferents. Què puc tenir a veure, posem per cas, jo amb una senyora de Chelva, "maureta" a més inri. Poc. O molt. Però, en qualsevol cas, res lligat al fet de ser els dos súbdits de monsenyor Camps. Per no compartir, ni la llengua, que allò que parlen en Chelva és parlar de Berberia. Doncs, acceptada la premissa, que no hi ha cap identitat valenciana fora dels àmbits interessadament polítics i/o els seus corresponents acadèmics, a què celebrar el que no és sinó entelèquia fatal. Jo, per exemple, me sent més a prop del meu amic Mario Marini, d'Itàlia, amb qui compartisc passió pels intringulis de les heretgies medievals o de Jauma, Pere Lluc i "el Califa", de la penya Almogàvers de Sa Llagosta, amb qui celebre les victòries del Barça com si haguérem sigut nosaltres mateixos els conqueridors del ducat d'Atenes. Preferisc la Semana Grande de Bilbao que les Falles de València. M'estime més els Simpson que l'Alqueria Blanca. A Sarah Palin que a Rita Barberá.
Si a un cas, potser l'arròs siga l'únic que ens unisca. Per tant, deixem-nos de romanços i organitzem eixe dia un concurs de paelles!
Però, ara, ja ben entrat el segle XXI, amb les xarxes socials funcionant a ple rendiment, les identitats i les afinitats es bastixen seguint altres paràmetres ben diferents. Què puc tenir a veure, posem per cas, jo amb una senyora de Chelva, "maureta" a més inri. Poc. O molt. Però, en qualsevol cas, res lligat al fet de ser els dos súbdits de monsenyor Camps. Per no compartir, ni la llengua, que allò que parlen en Chelva és parlar de Berberia. Doncs, acceptada la premissa, que no hi ha cap identitat valenciana fora dels àmbits interessadament polítics i/o els seus corresponents acadèmics, a què celebrar el que no és sinó entelèquia fatal. Jo, per exemple, me sent més a prop del meu amic Mario Marini, d'Itàlia, amb qui compartisc passió pels intringulis de les heretgies medievals o de Jauma, Pere Lluc i "el Califa", de la penya Almogàvers de Sa Llagosta, amb qui celebre les victòries del Barça com si haguérem sigut nosaltres mateixos els conqueridors del ducat d'Atenes. Preferisc la Semana Grande de Bilbao que les Falles de València. M'estime més els Simpson que l'Alqueria Blanca. A Sarah Palin que a Rita Barberá.
Si a un cas, potser l'arròs siga l'únic que ens unisca. Per tant, deixem-nos de romanços i organitzem eixe dia un concurs de paelles!
