Enguany, per commemorar el dia de la Pau, el 30 de gener, pensava fer, com en alguna altra ocasió, un mapa del món on localitzar els principals punts de conflicte bèlic, guerres entre Estats o revoltes d’una part d’un país contra el govern central, normalment per aconseguir la independència o una autonomia efectiva. Però, per a sorpresa meua, en aquesta ocasió, m’ha resultat especialment difícil, perquè els conflictes interestatals han desaparegut pràcticament. Alguns rifirafes entre la Xina i el Japó, la vigilància mútua de les dues Corees, el conflicte israelo-palestinià apaivagat…
Vol dir això que s’haja reduït la conflictivitat, que estiguem iniciant per fi una era de pau i concòrdia de dimensions universals? Res més lluny de la realitat. Ans al contrari, la violència ha augmentat i es fa palesa en llocs que, fins ara, havien quedat a resguard d’aquesta lacra.Però, a diferència d'ocasions anteriors, els protagonistes d’aquesta violència ja no són els Estats o, millor dit, ja no són aquests els únics contendents.
Ara, d’una banda, trobem les elits, protegides pels Estats, aquests, mostrant la seva autèntica cara cada vegada més descaradament, la de gossos guardians dels interessos dels rics. Són impagables les escenes de policies carregant contra la població sublevada, les mateixes imatges repetides arreu del món, no importa si es tracta d'un país musulmà, un barri asiàtic o qualsevol plaça de la vella Europa. D’una altra banda, les classes socials més desfavorides, encara desorganitzades, però cada vegada més conscients de la situació que estan patint, de les causes, dels responsables i del lloc que ocupa cadascú.
Estem assistint a una guerra civil, a distints episodis d’una mateixa guerra civil d’àmbit mundial, en la que els contendents són, ho repetisc, les elits amb tot el seu aparell de repressió, d’un costat, i els oprimits, de l’altre. La força d’aquests, però, és la seua desesperació, la conviccció de que ja no tenen res a perdre. Com anunciava un “terrorista” grec, d’extrema esquerra: “Si ens trobem una altra vegada, millor mateu-me, perquè si em detenen, m’escaparé de nou i lluitaré contra vosaltre fins el final”. Grècia, Ukraïna, Egipte, Tailàndia, Túnicia… Gamonal?
Pero, com hem arribat a aquesta situació? Les reformes educatives que només s’ocupen de l’"emprendedurisme" i l’"empleabilitat" i que marginen la filosofia i l’educació per a la ciutadania, produeixen llops, de Wall Street o de las Rozas, que no saben o no entenen que la justificació d’una societat és un “contracte social”, pel qual els governats renunciem a una part de la seua llibertat –respecte de les lleis, pagament d’impostos, bàsicament- a canvi de la seguretat de salvaguardar uns drets civils i uns serveis públics mínims. Enguany, tanmateix, la indignació es manifesta fora dels camins trillats, i la desafecció política que s'estén pertot arreu alcança també a les organitzacions obreres. "Ni ovelles, ni pastors", aquest sembla ser el nou lema.
D'altra banda, qui ha sentit parlar de la responsabilitat social de les empreses? Més aviat en contra, les grans corporacions estan recuperant antigues armes que creíem oblidades, com el lock out o tancament empresarial. Últim episodi: Coca-Cola, en Alacant, una empresa que té beneficis decideix tancar per obtindre'n encara més. Això sí, els 70 treballadors -i les consegüents famílies- que es queden al carrer, eixos no entren en els llibres de comptabilitat de l'empresa. El següent pas, el pistolerisme.
