Des que l'hivern acabà, Bastian dorm amb les botes posades i un ull obert. A través de la
tronera del cos de guàrdia, el cel comença a clarejar. El parloteig matinal de
les aus l’acaba d’espavilar. Des del catre de campanya on remoleja, contempla
la flama del llum d'oli serpentejant rítmicament des de fa uns segons. Alertat
per aquest fet inopinat, es gira inquiet cap al got d'aigua sobre la taula i hi
adverteix unes ones concèntriques bategant a intervals regulars. Ja venen!
Salta del llit, impel·lit per un secret ressort
interior. S’embotona la guerrera, s'ajusta la barballera i agafa el clarí
penjat darrera la porta. Corre a la torrassa que corona el congost. Un cop
allà, recolzat en l'ampit del matacà, mig cos abocat al buit, la mà esquerra a
manera de visera, aguaita el desert dels
tàrtars, allà baix.
No hi veu res. No en sent res. El silenci sobtat
dels ocells, una vibració molt lleu de l'aire humit i fresc de l'alba, el
xiuxiueig d'una colobra entre els còdols, li produeixen un calfred que li eriça
l'espinada. Porta dies esperant els
bàrbars, arribats d'aquell remot lloc on
viuen els monstres. Són aquí. Ho intueix. Ho sap.
Un levíssim tremolor subterrani? El tro apagat
d'una tempesta llunyana? El ressò d'una allau alpina? No. Són els tambors de Zimnick. Al darrere, una
comitiva de comediants, barons rampants,
bards, declamadors, quincallers, lletraferits, vescomtes migpartits..., amb Ugaldo
el ferotge al capdavant, està a punt de doblar els cingles de marbre que tanquen l'horitzó.
Ràpid. Cal avisar els veïns, els bojos baixets, els venerables ancians
de barbes esporgades i pensions escanyolides, els homes grisos, els funcionaris de nas arrufat, les criades sense conte, les matrones de
bellesa moderada, les visitadores, lolites
i efebs, erudites i trapatroles, les tenebroses i els badocs... totes i tots
queden convocats.
Durant uns pocs dies, l'aire de les places i
salons de la ciutat sense colors
s'omplirà de brunzits de fades, cants de sibil·les i rumors de llegendes
antigues. Els mortals experimentaran llavors una metamorfosi fugissera que els permetrà entreveure dimensions
vetllades i albirar mons somiats.
I, al cap, aquesta sort de processó d’animetes
marxarà, però deixarà rere seua una reguera de títols necessaris, sí,
absolutament necessaris, perquè, si volem veure més lluny, si volem arribar més
alt, haurem de enfilar-nos a muscles de
gegants, de gegants de paper, en aquest cas.
