 |
Sovint es pot escoltar quelcom que diu que la distinció entre dretes i esquerres és un esquema analític del passat, que, ara, el món s'ha complicat tant que aquestes diferenciacions maniquees i simplistes resulten inservibles. I probablement tinguen raó. Tanmateix resulta sospitós que aquells que solen argumentar en aquest sentit, en acabant de fer-ho, arremetin virulentament contra aquelles organitzacions i/o personatges que identifiquen com a representants de una esquerra, diuen, desnortada.
Jo, per contra, crec que la distinció entre dretes i esquerres és, no sols pertinent, sinó també necessària. existeixen polítiques de dretes i governs de dretes, que són aquelles i aquells que prenen decisions que afavoreixen indefectiblement a les elits econòmiques. L'art de governar és, sens dubte, complex, i són moltes les decisions que s'han de prendre, però si posem en ambdós platerets les conseqüències que tenen les decisions sobre les persones, observarem si la balança es decanta d'un costat o de l'altre.
I no valen argúcies discursives identificant les esquerres amb assajos del passat, com la URSS, o del present, com règims populistes. Ni traure a colació conductes reprobables de determinats personatges, figures senyeres de les esquerres.
En aquest país tenim un govern de dretes, molt de dretes, composen de manifest les polítiques que segueixen:
1. Rescat bancari. Quan un emprenedor munta una empresa i, aquesta, degut a la seua mala gestió fracassa i s'enruna, cap poder públic acudeix a rescatar-lo. Tanmateix, a la banca de privada d'aquest país se l'ha rescatat per un valor de 70.000.000.000 d'euros, equivalent al 7% del PIB. I calia rescatar-la perquè els humils impositors d'aquestes institucions hi tenien col·locat tots els seus estalvis, entre altres coses, perquè no hi havia alternativa, ja que eixe mateix govern s'havia encarregat de inhabilitar la banca pública existent -Caixa Postal, Argentària o les caixes d'estalvi-. No val argumentar que la major part d'aquestes institucions financeres han sigut les caixes d'estalvis, ja que n'hi ha hagut que, degut a la seua raonable gestió han eixit indemnes i reforçades, com Caixa Ontinyent. Ara que comencen a obtenir beneficis, no estaria de més que ressarciren a la societat una part dels diners que s'hi van posar. A més a més, la majoria d'aquells gestors se'n van anar de rossetes, fins i tot alguns van esdevenir més rics que no pas ho eren abans. Això és una política de dretes.
2. La dilapidació de la guardiola de les pensions. Quan aquest govern comença la seua andadura, en la guardiola de les pensions hi havia centenars de milers de milios d'euros i ara està pràcticament a zero. Aquesta dilapidació interessada per afavorir negocis privats d'asseguradores i fons de pensions que es mouen sense control en activitats especuladores, en paraïsos fiscals, capaços de fer caure governs sencers és també, una política de dretes.
3. L'augment de la desigualtat en el nostre país, amb un 28% de la població en risc de pobresa i exclusió, segons l'informe 2017 de Oxfam és, igualment, fruit d'una política econòmica de dretes. Unes taxes d'atur al voltant del 20% de la població activa, una reducció d'aquesta a partir de la precarització dels salaris fins el punt de que tindre un treball no garantitza escapar al perill d'exclusió, això també és una política de dretes.
4. Rebaixar els impostos directes -isntrument bàsic per a la redistribució de la riquesa- i mantenir o augmentar els impostos directes -instrument recaudatori al qual contribuïm tots en igual mesura, independentment de la condició econòmica de cadascú- també és una política de dretes.
5. Malversar els serveis públics per tal de desprestigiar-los i afavorir, així, el negoci de serveis privats sovint lligats als propis polítics, com ha ocorregut amb el nostre sistema de salut que, de ser un exemple i model per a altres països -recordem que l'administració Obama es va interessar pel model espanyol de sanitat pública- ha vist com han anat perdent-se prestacions, reduint plantilles, co-pagant els medicaments...
I així podríem continuar amb la bretxa salarial entre homes i dones, la persecució de la sanitat universal, els atemptats contra el medi ambient -Castor o la negativa al desenvolupament de les energies renovables-, la salvaguarda dels negocis de les grans corporacions -elèctriques, farmacèutiques, asseguradores, constructores...-, els entrebancs al ressarciment de les famílies que encara tenen familiars en tombes anònimes, les limitacions al desenvolupament de la Llei de dependència, les subvencions i tractament favorable a l'escola privada-concertada invertint el sentit original de la doble xarxa... TOT AIXÒ SÓN POLÍTIQUES DE DRETES.
