La paradoxa de la indiferència: Una escletxa ètica en la nostra memòria
El recompte de vides humanes hauria de ser, per si mateix, un exercici d'empatia universal. Tanmateix, l'anàlisi de la història recent i el present ens mostra una realitat incòmoda: la nostra capacitat per condemnar la violència no és uniforme, sinó que es veu fortament condicionada pel context polític i l'alineament diplomàtic. Mentre existeix un consens global que assenyala sense pal·liatius el terrorisme d'ETA o l'IRA, i que ha sentenciat moralment la brutalitat de les dictadures a Xile o l'Argentina, persisteix una paradoxal immunitat social davant la tragèdia que es desenvolupa a Gaza i el Líban.
Per entendre aquesta disparitat, cal observar la intensitat de la violència en distints conflictes. Les dades facilitades són el testimoni d'una asimetria flagrant. Les societats han consolidat una condemna rotunda envers grups com l'ETA (864 víctimes en 43 anys) o l'IRA (3.600 víctimes en 30 anys). Igualment, la memòria col·lectiva ha sancionat les dictadures de Pinochet (3.227 víctimes en 17 anys) i la Junta Militar argentina (22.000 víctimes en 7 anys). En contrast, ens enfrontem a xifres que superen qualsevol lògica de contenció històrica. Israel, en el conflicte a Gaza, ha acumulat 75.200 víctimes en tan sols 15 mesoss , i 3.500 més al Líban en tot just 4 mesos.
Aquestes xifres no només són estadística; són una denúncia de com la massacre, quan és executada per actors que gaudeixen de la complicitat diplomàtica occidental, sembla diluir-se en un silenci còmplice. Com s'observa en el gràfic superior, la intensitat letal a Gaza i al Líban opera en una dimensió completament diferent a la de qualsevol altre conflicte citat, convertint el sofriment humà en una tragèdia accelerada que molts prefereixen ignorar.
El doble raser del silenci
Aquesta immunitat no és fruit de l'atzar, sinó d'un discurs institucional que, sovint, intenta legitimar la violència sota el mantell de la seguretat. No obstant això, la comparativa de "Temps vs. Volum de víctimes" demostra que estem davant d'una concentració de letalitat extrema que hauria d'exigir una resposta moral idèntica a la que apliquem a altres episodis foscos de la història.
El vertader perill de la nostra generació no és la manca d'informació, sinó la selectivitat amb la qual decidim activar la nostra indignació. Si som capaços de reconèixer el dolor en uns casos, per què permetem que la justificació política emmordasse la nostra compassió en uns altres? Romandre immunes a la magnitud del que succeeix avui al Pròxim Orient és, potser, el fracàs moral més gran de la nostra època. La vida humana ha de tenir el mateix valor, independentment de qui prem el gallet o de quin és el relat que justifica l'ofensiva.
L'exercici de la memòria ha de ser conseqüent o, en cas contrari, esdevé una simple eina partidista buida d'humanitat.
