ALACANT EN ELS ANYS SEIXANTA.
Vaig nàixer a Alacant en 1960, al si d’una família treballadora. La família nuclear estava formada pels pares, els iaios i jo mateix, compartint el mateix habitatge, al carrer del Mestre Caballero. L’avi havia sigut fuster, amb taller en el carrer Rafael Terol, era natural d’Alacant, com l’àvia, mestressa, qui tenia família en el Palamó. El pare, nascut a Alacant, va treballar de fuster i encarregat d’obres en una empresa de construcció. La mare, nascuda a Barcelona “i batejada a la Sagrada Família”, com li agradava de presumir, feia de mestressa i modista.
A casa, els avis parlaven sempre en valencià; els pares, entre ells, ho
feien en castellà, tot i que, als avis, els parlaven en valencià. A mi, però, se’m
dirigien en castellà. En tot cas, valencià i castellà estaven presents de forma
natural a la casa. No hi havia cap conducta definida -o manifestada- per la
qüestió de la llengua, ni a favor ni en contra. Sí és cert que, ambdós, pare i
avi feien servir el cognom Pujol amb la fonètica castellana.
La família extensa -oncles, cosins…- també mostrava la mateixa diversitat.
La família de ma mare, gent d’Alacant, d’Alcoi, de Barcelona, feien servir
majoritàriament el valencià. En la família de mon pare, hi havia més diversitat,
amb predomini del castellà; alguns dels més propers eren veïns d’Elda, zona
castellanoparlant.
El veïnat era igualment divers, de Sella, Orxeta, La Vila, d’Alacant “de
tota la vida”... que eren valencianoparlants. Al mercat també era una llengua
comuna, al costat del castellà. Al treball de mon pare, on vaig treballar a les
oficines com a ajudant durant tres estius, es parlava el valencià, vist que
l’amo procedia o tenia casa al Palamó i el parlava com a llengua habitual.
En conclusió, un context sociolingüístic en el que el valencià i el castellà
estaven presents de manera natural, sense conflictes aparents. En aquest
ambient, vaig créixer com a castellanoparlant, amb un coneixement passiu del
valencià.
L’ESCOLA I L’INSTITUT.
Vaig estudiar 1r i 2n de primària al col·legi de Nostra Senyora del Remei,
a Campoamor; i 3r i 4t, al col·legi dels pares Franciscans. Després vaig passar
a la secció del Institut Jorge Juan en Carolines Altes, coneguda com “La
Filial”, en l’actual centre San José de Carolinas.
Tot l’ensenyament preuniversitari va estar vehiculat exclusivament en
castellà. Tanmateix, a l’últim any del batxillerat, un sacerdot, Don Sebastià,
lligat d’alguna manera a la cocatedral de Sant Nicolau, va organitzar unes
classes extraescolars de valencià, a la qual assistírem uns pocs alumnes. Va
ser en aquelles classes on vaig prendre consciència per primera vegada de
l’existència d’una cultura i d’una llengua que mereixien el mateix respecte i
atenció que la que havia estat fins llavors la llengua i cultura acadèmiques.
Vaig saber que el valencià tenia unes normes, una tradició literària i una
capacitat d’expressió semblant a les del castellà, que hi havia una altra
història més enllà de la que havíem après en els llibres de text -reis i reines
valencians, les Germanies, la guerra de Successió, botiflers i maulets,
“socarrats”, la Renaixença...-. En fer aquesta descoberta, em vaig sentir
traït, enganyat, com si m’hagueren segrestat una part del meu patrimoni
immaterial. Va ser en aquest moment quan vaig decidir adoptar la fonètica valenciana
per al meu primer cognom, amb algun contratemps familiar.
LA UNIVERSITAT. MORT DE FRANCO I LA TRANSICIÓ.
El pas a la Universitat va suposar un trasbalsament en molts aspectes. En
l’escola de Magisteri hi havia alumnes procedents de molts pobles de les
comarques veïnes, molts d’ells valencianoparlants. Encara que les classes
continuaven vehiculant-se exclusivament en castellà, vaig entrar en contacte
amb companys i companyes de les Marines, l’Alcoià, la Foia de Castalla, de
Mutxamel i de Sant Joan que parlaven habitualment en valencià.
Llavors, un vehicle de convivència era la música, i els cantautors i els
grups de música popular formaren part del nostre procés de socialització. Al
Tall, Raimon, Llach, Bonet, Sisa, Dharma, Carraixet, Pavesos… constituïen el
nostre repertori musical, al costat de músics en castellà com Pablo Milanés,
Silvio Rodríguez, Quilapayún, Víctor Jara, o Serrat, Ana Belén, Víctor Manuel i
altres.
Per altra banda, la politització de la societat a la mort de Franco i
durant la transició es va manifestar de moltes maneres, entre d’altres, amb la
revifalla dels partits i organitzacions nacionalistes que feien de la llengua,
bandera. Tot i que jo em movia en altres cercles de l’esquerra -sindicalisme-
tenia amics i coneguts que militaven en aquestes formacions. Recorde alguna
manifestació en Alacant amb motiu de l’Estatut d’Autonomia amb dos sectors de
l’esquerra clarament definits i diferenciats, reclamant un l’autonomia, i l’altre,
la independència.
Tot i això, les amistats que es van formar en eixe moment crucial que és
l’adolescència i primera joventut van
ser originades majoritàriament en castellà, llevat d’un petit cercle d’amistats
de les comarques del nord. Posteriorment, descobriríem que alguns havien viscut
experiències semblants en matèria lingüística i vam intentar, amb gran esforç,
ja que no ens resultava “natural”, reconduir la nostra relació emprant el
valencià. No sempre la proposta va reeixir.
En aquest període també, la coneixença d’alguns episodis de discriminació
lingüística envers el valencià, com expressions menyspreadores com “habla en
cristiano”, “no ladres”, o agressions com la que va patir un conegut en la
Biblioteca Municipal d’Alacant per parlar en valencià, em van refermar en la
decisió de defendre i estendre l’ús del valencià.
Després del cop d’Estat de 1981 vaig marxar a “la mili”, a Cadis, un
parèntesi de gairebé un any i mig que, per altra banda, em va permetre conèixer
de primera mà una altra realitat, apreciar-la i estimar-la, encara que no la
reconeixia com a pròpia, com el flamenc de Paco de Lucía, del Cabrero o de
Camarón, per exemple, les cobles de Carlos Cano o el llegat andalusí. De
vegades, les identitats es construeixen per oposició, o per contrast, amb
altres identitats alienes.
A més a més, en aquesta època vaig entrar a formar part d’un grup de danses
de la ciutat d’Alacant, Cresol, que intentava llevar-se de damunt el
folclorisme franquista i recuperar les arrels genuïnament valencianes, pel que
fa a la llengua, a la puresa del repertori musical i ballarí, la fidelitat a la
indumentària tradicional, encetant una tasca de recerca i recuperació
d’antigues tradicions que altres persones van dur més enllà amb posterioritat.
En aquesta feina vaig col·laborar amb Manolo, de la llibreria “Set i mig”; vam
entrar en contacte amb el grup Alimara, de València. Posteriorment, vaig
col·laborar amb altres grups de danses d’El Campello.
EL TREBALL COM A MESTRE
A la tornada del servei militar, vaig començar a treballar com a mestre.
Abans era normal fer una tournée per
distintes poblacions abans d'aconseguir una destinació definitiva. Vaig estar a
La Vila, a Dénia, al Campello i a Castalla abans de recalar en Sant Joan. En
totes eixes destinacions vaig conèixer persones, companys i companyes, que
parlaven en valencià i que, en alguns casos, em van animar a fer el pas i
assolir el valencià com a llengua pròpia més enllà de l’ús circumstancial que
venia fent-ne.
A banda dels col·legues, va ser important la presència d’algun llibrers i
llibreres que em van introduir en la literatura en valencià. Entre els primers,
destacaria a Tadeo Fullana Fullana, natural de Xaló i company en Dénia que
m’animava constantment a parlar en valencià, o Francesc Verdú, “Paquitet”, de
Castalla, un altre puntal del valencianisme cultural i polític. Entre els
altres, la llibreria “l’Aljub”, de la Vila, regentada per Clara; “Veles e
vents”, de Dénia, dirigida per Sebastià; i “Set i mig”, en Alacant, amb
l’impagable Manolo, que m’introduïren en algunes de les lectures cabdals.
Va ser en aquests anys també quan vaig realitzar els cursos de capacitació
per obtenir el títol de mestre de Valencià, que vaig cursar en el col·legi
Rajoletes de Sant Joan, impartits per Teresa Quereda, de Mutxamel, i per
Estela, de Xixona. També van ser importants per a tindre un coneixement cabal
de la llengua i dels seus usos els Cursos
de Sociolingüística de La Nucia, als quals vaig assistir en múltiples
edicions, o d’altres, impartits per icones de l’estudi de la llengua i de la
formació del professorat, com Daniel Cassany, Maria Josep Cuenca o Joan Solà.
A PARTIR DELS NORANTA
Després de quatre anys a Castalla, on la figura d’Enric Valor era
metafòricament –i, en algun moment, físicament- present, vaig aterrar en Sant
Joan d’Alacant com a mestre de Valencià i vaig assolir en l’àmbit professional
una identitat valenciana, acord amb el meu nou rol com a mestre de llengua,
fent-me nomenar com a “Josep Antoni”, i així he estat conegut per la major part
de l’alumnat, les seues famílies i els col·legues.
Al poc de temps, vaig entrar a formar part de l‘equip directiu i, des
d’aleshores, vaig assumir el compromís d’estendre i defensar l’ensenyament en
valencià, en aplicació de la Llei d’ús i ensenyament i les normes educatives
corresponents, i aquesta ha estat una tasca mantinguda al llarg de tots aquests
anys -immersió lingüística, trobades, cursos de formació…- i que,
dissortadament, ha sigut necessari reviscolar últimament, a la vista dels nous
atemptats que estem patint contra el valencià.
Ben és cert, que fora de l’àmbit professional he continuat mantenint la
meua condició de persona bilingüe, amb amistats de tot tipus i condició
lingüística. El balanç personal envers el valencià és positiu -he guanyat i
consolidat àmbits d’ús-, però no definitiu -alguns àmbits socials són
susceptibles de recular en un futur no gaire llunyà, vista la deriva actual-.
Abundant en això, la possibilitat de viure en valencià passa
indefugiblement perquè el conjunt de la societat tinga la competència
comunicativa indispensable per a permetre la interlocució en aquesta llengua i
això exigeix una formació específica. La meua experiència professional
treballant més de 25 anys en línies d’immersió lingüística, al costat d’altres
programes alternatius, m’ha demostrat que l’única via factible per copsar
aquest objectiu –indispensable, però no suficient- és la immersió lingüística.
No hi ha cap entrebanc pedagògic ni metodològic que justifique una oposició a
aquest model lingüístic, com han demostrat els centenars d’alumnes que l’han
seguit. Aquesta evidència, però, ha d’anar acompanyada d’altres actuacions més
enllà de l’àmbit educatiu, orientada a l’extensió de l’ús efectiu en altres
àmbits, en els mitjans de comunicació, les administracions públiques, el món de
l’empresa i de la publicitat, en la judicatura i en les forces d’ordre públic.
En relació amb això, hi ha, però, un aspecte que voldria plantejar ací i
pel qual sent una certa recança, i és com l’adopció en un moment determinat
d’un model de llengua excessivament normativitzadora va provocar la desafecció
d’una part dels parlants efectius i naturals de la llengua, la “gent del
poble”, que no se’n reconeixien amb certes expressions manllevades d’un
cultisme mal entès, o amb l’exclusió de certs girs idiomàtics idiosincràtics
que la norma impugnava (més aviat que la norma, aquells que l'aplicaven).
Aquesta circumstància es va produir en el moment de les primeres passes de la
implantació del valencià a les escoles i va propiciar un allunyament -un més-
de l’escola respecte de la societat. Va ser un debat intens en aquell moment
que, des del meu punt de vista, no es va plantejar adequadament. Així, la
estandardització i el model de llengua imperant -una altra cosa és la
dialectologia que tanta força assolí en la filologia catalana- van ser
forçadament acadèmics, allunyats de l’espontaneïtat i les particularitats
pròpies de cada indret i que, abans, permetien identificar l’origen del parlant
per alguns dels trets lingüístics que el definien, fet que abundava en la
riquesa lingüística col·lectiva. Això fa, probablement, que ara haguem guanyat
la batalla del coneixement de la llengua, però que haguem perdut la guerra de
l’ús efectiu.
Com a reflexió final, voldria fer aquesta altra consideració. En defensa de
la llengua caben bàsicament dues alternatives, al meu parer: la reivindicació
de la llengua i la cultura valencianes com a patrimoni cultural, amb valor
propi, per se, aliena a objectius de
caire estretament i estrictament polítics -fet que pot resultar ingenu, no diré
que no-; o, per contra, considerar que només amb un poder polític fort i propi
podrem assegurar la pervivència i vitalitat de la llengua i cultura
valencianes. Vull creure que la primera opció és possible, tot i que no deixa
de sorprendre’m la ceguesa de certes persones, cultes en tants altres aspectes,
disposades a lluitar per la subsistència d’una cultura exòtica o per conservar
unes troballes arqueològiques mil·lenàries, però indiferents -quan no
obertament bel·ligerants- davant una manifestació cultural de primer ordre com
és una llengua (encara) viva. Potser esperen a que entre en el catàleg
d’espècies en perill d’extinció per a reivindicar-la.
Tampoc podia faltar, per últim, el reconeixement a moltes persones que amb
la seua tenacitat i el seu exemple han orientat la meua actitud envers la
llengua en distints moments de la meua trajectòria vital i professional. A més
de les persones esmentades adés, altres com Daniel Climent, Llum Sabater, Enric
Pellín, Juan Mingot, Alfons Pérez, Xavier Vidal, Josep Martines, Ferran Oltra,
Albert Caturla, Leandre Iborra, Ximo G. Caturla… i molts més, han estat claus en la meua estima per la
llengua. Un capítol apart mereixen en aquest reconeixement aquelles persones
que, procedents d’àmbits territorials aliens a l’espai catalanoparlant
–valencians de l’àrea castellanoparlant, andalusos, manxecs, murcians,
estrangers...-, han assolit com a propi el valencià, fent gal·la d’una
generositat i bonhomia que els honora. I, òbviament, l’agraïment a la ingent
quantitat d’autors i autores, de ficció i d’assaig, que han sadollat amb
escreix l’ànsia de coneixement i el goig de la lectura, des de les primers
lectures de Fuster, Valor o Estellés, fins els autors i autores més recents.
