Mai no tinc res a fer els divendres a la nit però ahir se'n van ajuntar fins a quatre cites diferents. Sol passar, diuen. N'havia tret feia temps entrades per a un concert de fados i, tot i que no era el pla que més m'abellia, tampoc era qüestió d'engegar els 24€ dels tiquets a la paperera. Doncs, vaig anar-hi, dubtós d'haver pres la decisió correcta. La sala estava en penombra, cinc llenços que baixaven del sostre barraven el fons de l'escenari, tres cadires i un micròfon. Acabat d'anunciar-se el començament de l'espectacle i després d'acomodar-se els últims espectadors, entraren els tres músics i ompliren la sala ambs els acords del baix, la guitarra i la guitarra portuguesa. Els llenços s'il·luminaven successivament en malves, ocres, violats, granats... gràcies a uns reflectors que hi tenien col·locats a sota. La llum devingué crepuscular, amb un únic focus que queia des des de dalt i la música es ralentí... En eixe moment una figura gegantina, habillada en negre, amb una falda amb cua com el d'una nóvia-vídua, la melena fins els muscles, emmarcant un rostre ple d'ombres, es desplaçà fins el centre de l'escenari i entonà Meu amor marinheiro. Des d'eixe instant, vaig caure rendit als peus de Carminho. El temps quedà suspés: un minut més tard havia passat una hora i la cantant anunciava el fi del concert. Encara va haver de fer de bon grat fins a tres bises. La bonhomia, la "saudade", la complicitat entre els músics i entre la cantant i l'audiència ha convertit este concert en una comunió, en una experiència religiosa (religió de religare, reunir amb els altres), la millor de les que he viscut recentment. Carminho, et volem.
