Sóc un francòfil irredempt. Aquesta categòrica afirmació obeeix, d'una banda, a una racionalització impostada, a partir de la comparació interessada de vicissituds històriques franceses i espanyoles. Així, posem per cas, posats a triar entre “nans”, preferisc el Napoleó que es fa acompanyar de Champollion en la seua expedició a Egipte, a un Franco cantant a capella el “Somos novios de la muerte”, fent costat a un legionari tort. O, si escodrinyem la intel·lectualitat d'una i altra banda dels Pirineus, m'estime més el club veí dels enciclopedistes, a la caterva pàtria del tribunal de la Inquisició.
No obstant això, són més aviat consideracions íntimes i emocions de tota índole -sensorials, intel·lectives, estètiques, sensuals…- les que em mouen principalment cap a la francofília. I, entre les causes d’aquesta inveterada inclinació envers la cultura gal·la, tenen molt de pes les primeres lectures que vaig fer en francés, allà en la primera adolescència, a saber: L'étranger, d'Albert Camus, i Le petit prince, d'Antoine de Saint-Exupéry; aquestos sí, veritables “gegants”, literaris i personals.
Encara recorde algunes de les imatges primeres de Le petit prince. Una, quasi ocupava sencera la pàgina inicial del llibre, i representava el dibuix que feia servir el protagonista per interpel·lar els adults. L’altra, en la segona pàgina, desvetllava la resposta, tan eloqüent. Allà on els majors només hi veien un barret mal endreçat, realment s’hi amagava un autèntic elefant, complet, amb els seus ullals, la seua trompa i les enormes pototes. Com era possible que no el veieren? La decepció que els adults causaren en el protagonista i, per osmosi, en el lector, no tenia redempció possible. Aquesta constatació em sobtà, i sacsejà profundament les meues creences. Com era possible que un nen, suposadament ingenu, sapigués més que un adult experimentat? Els “nans” no eren pas els nens!!!
Més tard, ja fent de mestre, vaig comprovar que els nens més menuts tenen un seté o vuité sentit per copsar la/les realitat/s, més enllà dels cinc habituals i d’aquell que la gent “com déu mana” qualifica com a “comú”. En efecte, la “maduració” personal, animada per l'educació a l'ús, passa per una emasculació emocional. Més tard, sortosament, vaig conèixer que no tots els adults estaven tallats pel mateix patró, l’homo oeconomicus, i que n’hi havia que eren i són, de creatius, agosarats i divergents. Molts d’ells eren artistes de tota mena i condició; altres, titllats d’orats; i, per cert, entre tants, també n’hi havia un bon grapat de mestres.
Durant la meua trajectòria com a docent, he viscut situacions de tots els colors, ben és cert que més aviat de tons pastís, és a dir, calmoses i plaents. Però una que recorde amb gran intensitat i que em va deixar un regust dolç o, gairebé, agredolç, va tindre com a eix el llibre de Saint-Exupéry. Havia preparat una lectura col·lectiva d’El petit príncep amb els meus alumnes de 3r de primària, i la vam engegar durant dies successius. Ens alternaven en la lectura, ells, i jo també, per tal d’agilitzar-la i oferir-me com a model. Tots alhora vam acompanyar el protagonista del llibre en el seu periple a través dels distints planetes, sense cap mena d’objectius de lectura, ni criteris d’avaluació, ni indicadors d’èxit, només amb l’única intenció de gaudir-ne, de la lectura.
Doncs, bé, xino-xano, i sense adonar-nos-en, la història va anar captivant-nos, desencadenant emocions cada vegada més intenses. Primer, assistírem perplexos a la irracionalitat de les maneres de viure i de les barroeres justificacions que feien servir alguns interlocutors del petit príncep; després, romanguérem astorats davant la mesquinesa d’altres; i, finalment, sentírem una desagradosa indignació davant tanta torpesa acumulada i tossuda ignorància.
Però, per damunt de tot, vam quedar subjugats pel moment climàcic de la història, l’encontre entre l’aviador, el petit príncep i la serp, allà, al bell mig del desert. Els meus alumnes i jo vam quedar xocats, espaordits pel desenllaç del llibre, el temps es va capgirar, i un silenci consirós s’instal·là a l’aula durant uns llarguíssims segons, i, fins i tot, alguna subtil llagrimeta va regalimar galtes avall. Però, a la fi, revinguérem, i, eludint l’estupidesa que alguns, malgrat l’evidència de l’absurditat de les seues vides, s’entesten en manifestar reiteradament, tots els que havíem participat en la lectura d’El petit príncep ens sentírem, per un instant, millors persones, d’alguna manera confortats amb la naturalesa humana, convençuts de què, algun dia, seríem capaços de superar la condició de “nans” pusil·lànimes, per tal d’esdevenir honorables “gegants”.
