dimarts, 19 de desembre del 2017

La ferida

La filmografia subsahariana no es prodiga per les sales de projecció alacantines. Per tant, més que només siga per això, cal saludar l'exhibició de la pel·lícula "La ferida", del realitzador sudafricà John Trengove.

Dit això, l'obra en qüestió s'ocupa d'un tema que, si més no en Europa, està ja comptat i debatut: l'assumpció de la identitat homosexual com a una opció legítima, reconeguda legalment i amplament acceptada -encara que queden alguns Australopitecus que continuen erra que erra amb la cançoneta de la malaltia mental-.

L'homosexualitat, en eixos països, és una realitat; coneguda, però vergonyosa; consentida, però amagada. Fins i tot està present en ambients pot proclius a l'exhibició pública del desig entre persones del mateix sexe, com el que es planteja en la pel·lícula, un ritus d'iniciació a l'edat adulta, la circumsició que suposarà la transformació dels iniciats en autèntics "homes". Dos dels "cuidadors", guies dels novençans, són antics companys d'iniciació ,que es troben anualment en aquestes campanyes, moment en el qual renoven els seus lligams, sempre d'amagat.

La pel·lícula té un to opressiu, amb una il·luminació natural, coincidint en molts casos en les hores del capvespre, no en va, l'hora en què els perfils s'esborren i les ombres sovintegen. També contribueix a crear esta atmosfera el pla tancat sobre els cossos i els rostres dels protagonistes. I més encara, al principi del film, el silenci imperant -no hi ha banda sonora- i la càmera al muscle -èmuls del "cine de clatell" que van posar de moda els germans Dardenne amb Rosetta i que , a hores d'ara, resulta un recurs gastat i amortitzat.

La pel·lícula va obrint-se segons transcorre l'acció, en la mateixa mesura que l'homosexualitat es  va manifestant obertament, lligat a paisatges oberts -la sabana- o exuberants -racons selvàtics-. Finalment, el protagonista principal haurà de fer ús de la violència per salvaguardar el secret, al temps que s'exilia a la ciutat com a última esperança per a poder viure d'acord a la seua naturalesa.

En definitiva, potser una pel·lícula necessària, però que deixa una sensació de déjà vu.