La pel·lícula ens parla de l'assassinat d'un empresari a mans, pressumiblement, d'un dels seus empleats. El cas sembla estar clar, vist que el mateix empleat ha reconegut en primera instància la seua culpabilitat. Després, les indagacions dels advocats intentant demostrar la falta de premeditació i la no intenció de robar-li la cartera, desemboca en tot un ventall d'inopinades possibilitats: un cas de maltractament infantil del que seria culpable l'assassinat; un crim per gelosia; un assassinat per encàrrec de la dona de la víctima; un crim per compassió; fins i tot, la possibilitat de que l'acusat siga finalment innocent.
Tot aquest joc d'espills té un manifest reflexe en les converses entre advocat i client en la sala d'audiències de la presó i, formalment, el realitzador juga amb la superposició de plans i reflexos d'ambdós sobre el vidre que els separa. Una bella metàfora de la indiscernibilitat de la veritat. Algú dirà que els fets són els que són i que això és indiscutible. Certament és així, però la dificultat de conèixer-los, de conceptuar aquells que són efectivament rellevants per a la consecució del cas, fan que el cas resulte finalment indestriable.
Per altra banda, l'administració de justícia té els seues temps i protocols, i sovint, la decisió del jutge serà la que determinarà en última instància la veritat oficial. Els canaris morts i soterrats en el jardí de la casa del suposat assassí i el canari alliberat graciosament per l'acusat, de la mateixa manera que el pare de l'advocat l'havia alliberat d'un anterior homicidi trenta anys abans, ens parlen de l'arbitrarietat de la justícia, no per malícia ni desídia sinó per la impossibilitat de destriar el que és la veritat.
