Processos d'independència: apunts per a una análisi

Per eixir del laberint, necessitem
l'Ariadna que ens guie

Des que aparegueren els estats moderns, allà pel segle XVI, i fins i tot abans, en els protoestats, regnes, monarquies o altres models d’ordenació del poder polític sobre un territori, els processos de separació, independència o seccessió s’han succeït constantment. En la història recent, aquests processos continuen vigents i sovintegen en el panorama polític internacional.

L’estat espanyol ha viscut processos semblants en diferents moments de la seua història, més o menys sagnants en cada cas, exitosos o fracassats. Així, podem recordar Portugal, Països Baixos, Catalunya –en 1640, en 1714-, totes les colònies sudamericanes, Cuba i Filipines… Tampoc ara l’estat espanyol ha escapat a aquesta deriva: l’independentisme basc i el, fins ara, autonomisme català en són testimoni.

El conflicte que suposa qualsevol procés de separació pot desenvolupar-se de manera violenta o més aviat incruenta, però el conflicte existeix en tots els casos i la tensió és inevitable. Cap estat renunciarà de bon grau a la pèrdua d’una part del territori. La resolució del conflicte depén de la cosmovisió dels governants de torn.

Per tal de sistematizar-ne l’anàlisi, intentem una aproximació aliena a les emocions que solen entrebancar el judici:

• Processos d’independència exitosos incruents; Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Montenegro, Txèquia, Eslovàquia…
• Processos d’independència exitosos amb guerres: Irlanda, Taiwan, Croàcia, Bòsnia, Timor Oriental, Eritrea, Sudan del Sud…
• Processos d’independència fracassats incruents: Catalunya, Padània, Escòcia, Quebec…
• Processos d’independència fracassats amb guerres: Sahara, Ucraïna, Irlanda del Nord, Còrsega, uskadi, Kurdistan…

Sovint es pot escoltar gent que diu que els processos d’independència contemporanis només tindrien justificació en el cas de voler independitzar-se d’un estat autoritari, però en cap cas d’un estat democràtic.

Una altra aproximació possible podria ser aquesta, encara que insuficient, ja que molts dels processos d’independència exitosos es resolen en el marc de la descomposició d’un estat autoritari, com en el cas de la Unió Soviètica:

• Processos d’independència exitosos a partir d’un estat autoritari: Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Montenegro, Croàcia, Bòsnia, Timor Oriental, Eritrea, Sudan del Sud…
• Processos d’independència exitosos a partir d’un estat democràtic: Irlanda, Txèquia, Eslovàquia…
• Processos d’independència fracassats a partir d’un estat autoritari: Ucraïna…
• Processos d’independència fracassats a partir d’un estat democràtic: Irlanda del Nord, Euskadi, Catalunya, Padània, Escòcia, Quebec, Còrsega…

Per supost que  l’anàlisi no s’esgota ací. Caldria considerar altres variables com les següents:

Si analitzem els processos d’independència exitosos veurem que cap d’ells s’ha aconseguit a través de mitjans exclusivament democràtics, com han intentat en Catalunya, Escòcia, Quebec o el País Basc. Ans al contrari, tots han hagut d’acudir a la mobilització popular per a aconseguir-ne la independència.

També podríem tenir present l’actitud de la comunitat internacional davant aquests processos. En la mesura que la governança global està en mans de països democràtics, aquests solen donar suport, en bona lògica, a aquells governs que combreguen amb el seu projecte polític i, per contra, solen recolzar aquells processos que apareixen en estats autoritaris, contraris en principi a la seua ideologia. Tot i això, no es tracta d’una llei física i sovint prima l’interès o el pragmatisme per sobre de la coherència, com ocorre en el suport a Turquia –aliat d’Occident- davant la demanda d’indepèndencia dels kurds, posem per cas.

Per tant, i de cara a buscar la solució menys traumàtica, l'aproximació al cas de la demanda catalana d'independència hauria d'abordar-se des d'una òptica científica i rigorosa, deixant de costat els trets emocionals. Potser seria  bona cosa que els polítics comptaren amb l'assessorament d'especialistes en la matèria, com és el cas de negociadors experimentats. 

Institut Elcano sobre Catalunya